El sentit del Patrimoni
EL SENTIT DEL PATRIMONI
Vilanova i la Geltrú. 16 de maig de 2014. Celebració del reconeixement a la Masia d’en Cabanyes com a Bé Cultural d’Interès Nacional.
Taula rodona sobre “Art, patrimoni, valors i reconeixements” amb Moisès Gallego, Carles Duarte, Marta Alòs i Joaquim Nadal.
Intervenció de Joaquim Nadal i Farreras, director de l’Institut Català de recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC)
La declaració com a BCIN de la Masia d’en Cabanyes és una fita i un reconeixement als valors intrínsecs del monument i, alhora, a les activitats culturals que s’hi despleguen. Per això, justament, té sentit que només d’encetar aquesta taula ens preguntem si tot acaba o tot comença amb la declaració. I, anant més enllà, si la nòmina de béns declarats és la nòmina del patrimoni capturat i immobilitzat en una presó administrativa de paper.
La declaració pot ser un principi de garantia de protecció, però ha de ser per damunt de tot un repte de futur, un compromís d’activitat permanent de defensa, protecció i gestió del patrimoni heretat.
I, encara, ens hem de demanar pel valor i la importància de la cultura, per la seva força i pels seus límits i per les causes que si i a vegades no en fan una garantia i un antídot a la barbàrie? Vull dir que la cultura pot ser condició necessària, però no condició suficient, per a la pau, la llibertat i la creació artística i cultural. Fins i tot ens permetem d’insinuar que a vegades s’han comès també barbaritats en nom de la cultura, i que el poder no atén a cap mena de raons quan es tracta de fer prevaldre l’arrel mateixa del poder i, així, cap pòsit cultural no ha resistit la fúria destructora a la biblioteca de Sarajevo o la d’Alexandria, al patrimoni cultural de Líbia, de Síria o l’Iraq, i a tants altres llocs del món que han descobert la fragilitat efímera del que havíem catalogat com a valors eterns.
També ens hauríem de preguntar si no vivim una certa saturació patrimonial, que ens fa viure una mica aclaparats i acomplexats pel pes del patrimoni, i pel pes de la història.
Em sembla que el patrimoni és la memòria del temps. És un fil invisible que reconstrueix el lligam entre el record intangible, la transmissió de la memòria i l’herència tangible que hem rebut.
El patrimoni esdevé, en aquest sentit, l’expressió de les capes del temps, el pòsit dipositat com la pols del temps, i de capa en capa esdevé un palimpsest imperfecte i variable.
El fil invisible de la memòria ens desvela els ressorts ocults, les capes desaparegudes. I ens permet constatar un etern teixir i desteixir, que és el resum de la construcció, la destrucció i la reconstrucció del patrimoni.
El nostre patrimoni és fill de la tria possible, i potser intencionada, dels temps remots i dels temps recents. És, alhora, el decantament del temps i la precipitació dels esdeveniments, un patrimoni dipositat i un patrimoni sacsejat, menyspreat i malmès, tot en un.
El valor patrimonial atribuït a l’herència no pot prescindir del sentit històric de la realitat a cada moment i ha de buscar la correspondència entre els valors patrimonials, rebuts i transmesos, i el sentit de la història en el moment de la seva producció. El nostre fil invisible, els fets de la història i de la memòria, ajuden a donar vida al patrimoni.
No ens correspon i no ens podem permetre una contemplació passiva d’un patrimoni inert. El patrimoni inanimat s’acumula i apilona, en un amuntegament indiscriminat, potser sense sentit.
Llegir el patrimoni i interpretar-lo és donar-li vida. Omplir-lo de contingut és donar-li sentit. Ens cal fugir de la contemplació romàntica d’un passat gloriós en ruïnes, i començar de nou.
Ens cal estirar el fil dels fonaments, construir el teixit de les dinàmiques socials del passat i del present, atribuir un sentit a la representació del patrimoni com un espai social, econòmic i de poder. Només, així, captant el sentit de les coses tindrem resposta als interrogants que ens planteja la realitat del temps escolat.
Passa aquí a la Masia d’en Cabanyes.
Hi ha un fil conductor: el conreu de la vinya, l’explotació de la terra i les seves formes, el treball de la terra i les seves tensions, la producció de vi, la transformació en aiguardent, el comerç de prop i de lluny, el negoci, els viatges, el cosmopolitisme, la importació de gustos i de modes.
La vinculació d’una arrel rural profunda, rabassaire, en els treballadors, la importació d’un gust italianitzant, potser toscà en les formes de l’arquitectura, el coneixement i el conreu i la pràctica de l’art, la literatura, l’economia i el pensament. Les concessions a Rússia, la condescendència russa, en el context d’un mercat.
Cultura i patrimoni. Vet aquí un tema per a una política de país. Una política que atorgui un valor transformador a la cultura, i un valor d’anàlisi al patrimoni fins a garantir que el futur es construeix amb l’herència rebuda incorporada. Assumint-ne la realitat tangible, la presència immaterial, les continuïtats i les discontinuïtats i, sobretot, les contradiccions.
Situats en aquesta terra, la base, el fonament, la pinya imprescindible per no fer volar coloms, ni construir castells a l’aire, sense renunciar mai a l’horitzó de la utopia.
El sentit del patrimoni, per Joaquim Nadal i Farreras http://masiadencabanyes.cat/