Rafael Masó i la Mancomunitat
Fa escassament un mes -el 6 d’abril- es va commemorar el centenari de l’acte de constitució de la Mancomunitat de Catalunya. Un invent senzill i elemental: unir en una mateixa política les quatre diputacions catalanes i els seus pressupostos. Enric Prat de la Riba, que havia elaborat i desenvolupat la doctrina durant molts anys, va ser l’encarregat de posar en solfa l’edifici institucional d’un autogovern discret en el seu entramat polític, però molt eficaç en la seva vessant pràctica. Malgrat els marges estrets i les limitacions de tota mena, la Mancomunitat es va erigir en l’intèrpret i el braç executor dels designis i els somnis dels noucentistes. És evident que darrere la idea de mancomunar les quatre diputacions catalanes hi havia un projecte, un programa. Modernitzar el país i dotar-lo de les eines adequades per tal de sortir de l’ensopiment i aprofitar totes les potencialitats i aprofundir-les amb un pla d’infraestructures i equipaments. Els volums de L’obra a fer i els de L’obra realitzada són el testimoni i aixequen acta notarial de l’esperit reformista que animava un equip de representants públics i de col·laboradors de primer nivell. Només cal recordar justament perquè provenen de camps molt diferents i es van trobar embarcats en el vaixell del mateix projecte Eugeni d’Ors i Rafael Campalans.
Diversos autors han abordat, darrerament, l’obra de la Mancomunitat i l’aportació dels seus dos presidents, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, successivament, des de 1914 fins la Dictadura de Primo de Rivera. Albert Balcells, Ramon Arnabat, Jordi Casassas, Enric Pujol, Jordi Llobet o Jaume Font Garolera hi han dedicat estudis rellevants. De tots es desprèn la significació política de la Mancomunitat i la projecció de la seva obra, especialment en el terreny de les comunicacions i el transport (telèfons i carreteres, principalment, però també ferrocarrils i camins de muntanya), en l’àmbit de la cultura, comprenent el món dels arxius i de les biblioteques; en el de l’assistència sociosanitària, i en el de la formació professional i l’educació. L’obra realitzada és extraordinària, és la demostració de les possibilitats reals d’una governació feta des del territori i amb la gent, i feta amb un concepte i una visió de país que aspiri a articular i cohesionar el territori, la població, l’economia i la cultura en una síntesi creativa.
També a Girona, fa pocs dies, aquest mateix Diari es va fer ressò de la necessitat de rescatar de l’oblit i de fer justícia al paper del que fou, en temps de la Mancomunitat, el president de la Diputació de Girona, el senyor Agustí Riera i Pau, i avui mateix, a la Fundació Rafael Masó s’inaugura l’exposició Masó, Arquitectura pública durant la Mancomunitat, i es presenta, amb el mateix títol, un llibre editat per Jordi Falgàs i amb treballs de Joaquim M. Puigvert, el mateix Jordi Falgàs, Rosa M. Gil Tort i Gemma Domènech i Casadevall.
Exposició i llibre ens presenten la relació estreta entre l’obra de Rafael Masó i el moment àlgid i expansiu de la planificació i execució dels projectes de la Mancomunitat. De fet Masó sintonitzava amb l’esperit de l’obra de Prat i durant uns anys va projectar políticament aquesta sintonia en la seva condició de regidor de l’Ajuntament de Girona. L’exposició i el llibre ens presenten documentació i notícia abundant sobre obres realitzades i sobre obres projectades, i no realitzades, de Masó durant aquesta època. Aquestes darreres vinculades a concursos d’obra pública principalment, que Masó no acabaria guanyant, com el cas paradigmàtic del projecte pel nou edifici de correus, a la ciutat de Girona. Entre les no executades, que ens presenta el llibre catàleg, hem d’esmentar el Casal Autonomista Català de Girona i la remodelació del Palau dels Agullana, també a Girona.
Però l’exposició i el sentit de l’obra pren tota la força, sobretot, amb alguns equipaments públics de primeríssima significació i, molt especialment, la Clínica d’observació i hospital per a tractament de malalties nervioses, (1917), a Santa Coloma de Gramenet, estudiada a fons per Rosa M. Gil Tort. Masó va signar aquest projecte amb Josep M. Pericas, i conforma un complex d’una ambició i una modernitat molt singulars, amb un model d’ordenació que encara avui transmet una herència patrimonial endreçada i culta. O amb més modèstia, però la mateixa significació, l’Oficina del Servei de Telèfons de la Mancomunitat a Girona, que Gemma Domènech ens ha documentat. Però també, naturalment, l’edifici emblemàtic de l’Escola General d’Arts i Oficis de Girona, de 1916, que alguns encara recorden a la Gran Via i que estudia Jordi Falgàs. També cal esmentar la cooperativa de Canet de Mar, la Canetense, els cementiris de Girona, Juià i Flaçà, i la làpida de Guillem Colteller al saló de plens de l’Ajuntament de Girona.
L’estudi del professor Joaquim M. Puigvert estableix el marc general, la interpretació històrica i els condicionants polítics i ideològics del moment. Un moment marcat per les convulsions socials, l’efervescència del catalanisme i la necessitat de concretar els afanys modernitzadors, primer del Modernisme i, sobretot, del Noucentisme amb projectes tangibles, assumits transversalment malgrat el viratge conservador que havia fet la política dominant catalana després del sotrac de 1909 i dels de 1917 i 1919.
El camí de la Fundació Rafael Masó, traçat esperançadament fa uns anys, és ara una realitat que transcendeix el valor patrimonial de l’edifici familiar del carrer de les Ballesteries, i ha esdevingut un laboratori d’idees per fer avançar el coneixement d’un autor, d’una època i d’una ciutat, sense perdre de vista el món.
us del vent i de les gàrgoles.
I el patrimoni de l’Escala en surt enriquit i plural.
