Ressenya per Joaquim Nadal del llibre Pedra Viva, les gàrgoles de lesglésia de lEscala
La força d’Empúries, la visió panoràmica de la ciutat que fou, dominant la mirada estesa al mar, la singularitat de l’espai obert i de la seva culminació a Sant Martí, ha deixat, sovint, l’Escala en un paper secundari. Però ara, Empúries és la ruïna de la història i l’Escala és el poble viu. L’activitat pescadora i marinera, la platja de les barques, farcida abans d’embarcacions i, ara, neta i buida, l’Alfolí de la Sal, el cementiri, la vida i la mort. La literatura, també, Pla i Víctor Català. I una població que mira al futur, que busca el seu paper, que pensa el seu destí, dibuixa nous horitzons i enfonsa la mirada en les seves arrels.
Aquesta sàvia combinació és una bona manera d’encarar les coses, tot fugint de la fragilitat efímera d’un present que s’escola, i cercant l’equilibri entre la construcció de la utopia i l’elaboració pacient, la digestió acurada, de l’herència rebuda. I sovint l’estricta quotidianitat se’ns menja, ens devora, ens impedeix mirar, amb amplitud, la nostra condició col·lectiva. En el frenesí diari passem de puntetes per l’herència rebuda, pel pòsit del temps, pel decantament delicat i sensible de les generacions que ens han precedit. Ignorem aquesta combinació estranya entre memòria i història, entre fets tangibles i percepcions intangibles que, junts, defineixen el nostre patrimoni col·lectiu, teixit amb el fil invisible de les generacions. Un pòsit selectiu que deixa petjada i destrueix testimonis.
No és el cas de l’Escala, que ha explorat amb encert el seu passat i ha rescatat de l’oblit les aportacions de molts escalencs i escalenques, amb treballs excel·lents ben documentats i elaborats, amb els materials que custodien els arxius.
I, així i tot, ens passen coses per alt. En els espais tancats, de carrers i places, mirem a terra o, com a molt, mantenim una mirada horitzontal i plana. Perdem cada dia l’oportunitat de mirar enlaire, d’alçar la mirada i descobrir tot un món. Cada any em passa un dia amb les cases de la Rambla de Girona i, de cop, descobreixo, quan els til·lers estan pelats de fulles o podats recentment, una façana inigualable. És el que li va passar a la Montserrat Caldés, arquitecta escalenca, que ara viu a al seu poble, un dia “mirant enlaire”. Va veure tot un món nou al voltant de l’església construïda al segle XVIII, entre 1701 i 1761. Va descobrir les setze gàrgoles de l’església, les va fotografiar, s’hi va acostar, va buscar dades i dates, va entrar en el detall de l’aproximació. L’any 1983, Francesc Sala, en el llibre del VIII aplec de la Sardana, ja havia cridat l’atenció sobre aquestes escultures horitzontals, pensades per treure l’aigua de les teulades, i uns anys més tard, el 1997, Mercè Vila Mitjà havia fet parlar els arxius per explicar L’església de l’Escala.
Tot “mirant enlaire” neix un llibre: Pedra Viva, les gàrgoles de l’església de l’Escala, que han escrit Montserrat Caldés i Enric Casasses, editat per l’Ajuntament, i que clou amb l’article ja esmentat de Francesc Sala.
Montserrat Caldés ens presenta, amb fotografies seves, les setze gàrgoles de l’església, que analitza i descriu des de l’aproximació detallada que permet el zoom. Escultures simples fetes amb pedra calcària de la platja del Salpatx. Escultures acompanyades de líquens daurats, o de figueres, o tapereres arrapades al morter del paredat de l’església. Enric Casasses interroga les escultures i les fa parlar pel broc gros. I parlen i escriuen escalenc; una llengua viva, sonora, tancada, sorruda, alegre, musical i abrupta alhora; i Casasses escriu com parlem. Perdó, fa parlar les gàrgoles. El gest de les mans, la dentadura, la boca, la mirada, traspuen en els textos d’Enric Casasses una frescor vivificant: la pedra inert, centenària, pren vida, es mou i parla:
“Com veig el temporal com brama
i veig el vent com entra a crits
obro la boca perquè arriba
amb força el salabrós ruixim
i em porta la flaire i la fressa
i el gust, salat, de ser feliç
de quan només feia de roca
arran de mar i prop dels pins
allà al Salpatx, jo, un tall de pedra
sentint petar les esbotzades…
i em van dur en barca, per venir!”
Té raó Estanis Puig quan diu que “la visió que des de l’Escala és té del cap Norfeu, les muntanyes al fons amb la presència del Canigó, configura un dels amfiteatres naturals més bells del món”. No és gens estrany que hi fixessin parada grecs i romans. Cada any, com a mínim un cop a l’any, m’hi acosto per veure aquest amfiteatre en un moment culminant: la intensitat blanca del Pirineu nevat amb una nevada espessa i recent, i el mar cabrejat d’escumalls de tramuntana, amb un cel transparent i lliscat, polit. Cada any igual, i cada any diferent.
Però aquest llibre, delicat i sensible, amorosament confegit per la Montserrat i l’Enric ens convida a abandonar un instant l’èxtasi de la contemplació a mar obert i ens planteja una lectura íntima, d’un paisatge concret, que només es pot percebre “mirant enlaire” i escoltant les veus del vent i de les gàrgoles.
I el patrimoni de l’Escala en surt enriquit i plural.