LAvenç, 400
L’any 1976, un grup d’estudiants inquiets i compromesos va decidir treure al carrer una revista d’història. Abans, havien fet algun experiment intern a la Universitat amb uns quaderns que recollien aportacions innovadores, i poc abastables, en un intent de dinamitzar la roda rovellada de la historiografia instal·lada en la formalitat acadèmica. Des del número zero, que va sortir a les darreries de 1976, fins ara han anat sortint fins a 400 números d’aquella revista. Jaume Muñoz Jofre, en aquest número 400, en fa un repàs sintètic i explica el camí recorregut des del subtítol “Història dels Països Catalans”, passant pel de “Revista d’història” fins arribar al més ampli i transversal de “Revista de cultura”. En aquest article repassa la peripècia del projecte, les etapes, els directors, els equips, les orientacions, les dificultats econòmiques, la recerca de finançament, la superació sincopada de les dificultats. També s’aborden els diferents productes complementaris que començarien molt aviat amb la sèrie breu del números monogràfics dels “Grans temes L’Avenç” (Imatges i fets de la Catalunya Contemporània, L’Institut-Escola, L’exposició internacional de Barcelona de 1929) i continuarien fins ara “Els plecs d’història local” (des de 1986), els “Quaderns d’història d’Amèrica” (1987-1989), els “Papers del Museu d’Història de Catalunya” (2003-2007) i els “Quaderns del MUHBA” (des de 2001). I inclou també un esment especial a la dimensió editorial que ha assolit, finalment, L’Avenç, amb un catàleg ja ben nodrit, ben triat i molt sòlid.
No es tracta de repassar, ara, la història d’aquesta publicació, ni de buscar la seqüència amb l’antecedent de L’Avenç, que havia marcat amb accent especial una època precedent, ni d’establir la filiació successiva dels responsables de la publicació. El mateix Jaume Muñoz ja ho està fent i anirà bé que ho difongui adequadament i ens ho faci conèixer.
Avui es tracta, sobretot, de subratllar el valor i el mèrit d’haver arribat fins aquí i la importància i el repte de la voluntat de continuar a partir d’aquí. Si ens limitéssim a fer balanç n’hi hauria prou amb repassar els índexs dels quatre-cents números i remarcar-ne les aportacions més notables. Però tot el que ja ha passat fins ara són dades certes, conegudes i comprovables. Poc o molt, aquests 400 números de L’Avenç s’han incorporat també a la història que des de la seva fundació pretenien moure i renovar. En la valoració històrica d’aquests números, tot i saber que no els podem considerar d’una manera homogènia, és evident que destaca per damunt de tot el rigor en els plantejaments, la voluntat d’opinar i crear opinió des d’un compromís inequívoc i una voluntat bel·ligerant. L’Avenç no ha amagat mai el cap sota l’ala i no ha defugit el debat subjacent a la historiografia i al pensament català contemporani, ni ha defugit la imperiosa necessitat d’anar a buscar a fora els referents que ens mancaven aquí. Si el pensament català s’ha diluït i difuminat, si hi ha hagut un biaix cap a un pensament superficial i uniformitzador, L’Avenç ha marcat un punt d’inflexió i sense concessions a la galeria ha marcat la pauta, ha assenyalat una opinió, ha encetat el combat de la discrepància argumentada. Ha portat el debat intel·lectual al terreny que li correspon sense caure en els nombrosos paranys que trobem en la superficialitat maniquea que ho digereix tot.
