DESCRIPCIÓ
Al segle XVIII, a partir de l’impacte de la Il·lustració i amb una forta vocació pública i educativa, neixen els primer museus, com a tals. Aquest tenen un especial incidència en l’arqueologia a partir de la creació des Museus Capitolins del Vaticà l del Museu Portici de Nàpols que recull els objectes de les excavacions d’Herculà i Pompeia. Concretament a casa nostra, a finals dels segle XVIII, la transcendència del primer equipament capta de l’atenció de la Reial Acadèmia Catalana de les Bones Lletres. Aquesta a finals del segle XVIII ja recull alguna proposta museogràfica. Però, no serà fins gairebé la primera meitat del XIX que comença i ultima els treballs per fer un museu d’arqueologia i antiguitats, convençuts de que era el primer del seu gènere a Espanya.
Aquesta iniciativa com la de la Societat Arqueològica Tarraconense, sumaran esforços amb els museus de les comissions de monuments impulsats per l’estat espanyol. Aquest museus juntament amb alguns altres d’arrel arqueològica nascuts també s. XIX en petites ciutats de Catalunya, sota l’impuls de lletraferits i a l’empara d’associacions culturals (l’excursionisme i va tenir un pes rellevant) i molt especialment dels bisbats, conformaran la matriu de l’actual museografia arqueològica catalana. Aquesta etapa constituirà la primera fase, que podem definir com d’acopi o de fase de formació de les actuals col·leccions arqueològiques públiques. També s’ha de tenir en compte el paper de les Societats arqueològiques en aquests inicis i fins i tot a les darreries del segle XX, així com la influència de l’excursionisme.
A partir de començaments del s. XX i sota l’impuls emprenedor de la Junta de Museus de Barcelona. Començaran a fer-se realitat les primeres formulacions museístiques rigoroses: Museu d’Art Decoratiu i Arqueologia, Museu d’Art i Arqueologia i als anys 30 el Museu d’Arqueologia de Catalunya.
A partir dels anys 40 del segle XX, amb la dictadura feixista de Franco, el moviment queda apaivagat, somort, però subsisteix i resisteix. Els agents més dinàmics són els centres d’estudis comarcals i locals, les associacions culturals locals (societats arqueològiques) i el Museu Arqueològic de Barcelona. Aquesta resistència de la museologia arqueològica, possibilitarà el gran impuls coincident amb l’arribada de la democràcia al darrer quart dels. XX. Serà l’eclosió i la modernització de la museografia arqueològica i l’impuls de la museografia in situ, parcs arqueològics, recreacions en els mateixos jaciments o senzillament la senyalització d’aquests i generalitzar l’accessibilitat universal d’una part de jaciments. Un fenomen a tenir molt en compte. També l’arqueologia s’apropa a la museologia social (derivada de la Nova Museologia), en tant i en quant que la majoria de museus arqueològics tracten la quotidianitat i la vida en les societats antigues, no només la producció de les oligarquies governants. I òbviament una part importantíssima de la museologia a arqueològica, neix a redós i és desenvolupa estretament vinculada a la museologia territorial catalana local i comarcal, que és l’aportació més genuïna de Catalunya al món.
S’analitzarà l’evolució de les museografies des de les presentacions acumulatives, als primers assajos de presentacions taxonòmiques, de base cronològica i tipològica dels objectes trobats, basades, en el cas de la prehistòria en la divisió de les 3 edats (pedra, bronze i ferro). Passant per les museografies descriptives, per les contextuals, arribant fins les actuals representacions immersives de les societats passades, en base als avenços científics.
Foto: Centre d'Interpretació de la Font de la Canya d'avinyonet del Penedés. Josep Manuel Rueda
