PROJECTES

TORNAR
La museografia arqueològica catalana des del segle XVIII, fins l’actualitat
PROJECTES PROPIS

La museografia arqueològica catalana des del segle XVIII, fins l’actualitat

Investigador: Josep Manuel Rueda Torres

 

PRESENTACIÓ DEL PROJECTE. MISSIÓ I OBJECTIUS BÀSICS


La institució pública per excel·lència de transmissió de coneixement a la ciutadania de manera visual i palpable, a partir de finals del segle XVIII ha estat el museu. Aquesta necessitat  de connexió amb la ciutadania, per fer-li arribar el coneixement que acumula a través dels objectes ha estat la seva raó de ser,  sobretot  a partir de la segona guerra mundial, amb la generalització de les democràcies lliberals. Aquesta raó de ser ha fet que el museu hagi evolucionat molt pel que fa al llenguatge, o el que és el mateix en les presentacions, emprades per transmetre la seva missió i mandat.  El museu ha esdevingut un mass media més, una eina de comunicació imprescindible en els equipaments patrimonials.

 

Aquest projecte de recerca vol analitzar i establir quina ha estat l’evolució i els passos per assolir  l’objectiu de fer accessible el coneixement del patrimoni arqueològic a la societat, especialment a Catalunya.

 

També vol analitzar el perquè la societat i l’acadèmia han escollit aquesta eina per dur a terme  aquesta tasca. Què impulsa a institucions públiques  i privades i a entitats ciutadanes ha optar pel museu com a eina de presentació. Per això serà important analitzar i reflexionar sintèticament sobre l’origen del museu, des del Museion hel·lenístic fins el museu sense parets, ni fronteres del segle XXI.

 

Foto: Espai Cabrera del Museu Etnològic del Montseny d'Arbúcies. Josep Manuel Rueda

DESCRIPCIÓ

 

Al segle XVIII, a partir de l’impacte de la Il·lustració i amb una forta vocació pública i educativa, neixen els primer museus, com a tals. Aquest tenen un  especial incidència en  l’arqueologia a partir de la creació des Museus Capitolins del Vaticà l del Museu Portici de Nàpols que recull els objectes de les excavacions d’Herculà i  Pompeia. Concretament a casa nostra, a finals dels segle XVIII, la transcendència del primer equipament  capta de l’atenció de la Reial Acadèmia Catalana de les Bones Lletres. Aquesta a finals del segle XVIII ja recull alguna proposta museogràfica. Però,  no serà fins gairebé   la primera meitat del XIX  que comença i ultima els treballs per fer un museu d’arqueologia i antiguitats, convençuts de que era el primer del seu gènere a Espanya.

 

Aquesta iniciativa com la de la Societat Arqueològica Tarraconense, sumaran esforços amb els museus de les comissions de monuments impulsats per l’estat espanyol. Aquest museus juntament  amb alguns altres d’arrel arqueològica nascuts també s. XIX en petites ciutats de Catalunya, sota l’impuls de lletraferits i a l’empara d’associacions culturals (l’excursionisme i va tenir un pes rellevant) i molt especialment dels bisbats, conformaran la matriu de l’actual museografia arqueològica catalana. Aquesta  etapa constituirà la primera fase, que podem definir com d’acopi o de fase de formació de les actuals col·leccions arqueològiques  públiques. També s’ha de tenir en compte el paper de les Societats arqueològiques en aquests inicis i  fins i tot a les darreries del segle XX, així com la influència de l’excursionisme.

 

A partir de començaments del s. XX i sota l’impuls emprenedor de la Junta de Museus de Barcelona. Començaran a fer-se realitat les primeres formulacions museístiques rigoroses: Museu d’Art Decoratiu i Arqueologia, Museu d’Art i Arqueologia i als anys 30 el Museu d’Arqueologia de Catalunya.

 

A partir dels anys 40 del segle XX, amb la dictadura feixista de Franco, el moviment queda apaivagat, somort, però subsisteix i resisteix. Els agents més dinàmics són els centres d’estudis comarcals i locals, les associacions culturals locals (societats arqueològiques) i el Museu Arqueològic de Barcelona. Aquesta resistència de la museologia arqueològica, possibilitarà el gran impuls coincident amb l’arribada de la democràcia al darrer quart dels. XX. Serà l’eclosió i la modernització  de la museografia arqueològica i l’impuls de  la museografia in situ, parcs arqueològics, recreacions en els mateixos jaciments o senzillament la senyalització  d’aquests i generalitzar l’accessibilitat universal d’una part de jaciments. Un fenomen a tenir molt en compte. També l’arqueologia s’apropa a la museologia social (derivada de la Nova Museologia), en tant i en quant que la majoria de museus arqueològics tracten la quotidianitat i la vida en les societats antigues, no només la producció de les oligarquies governants. I òbviament una part importantíssima de la museologia a arqueològica, neix a redós i és desenvolupa estretament vinculada a la museologia territorial catalana local i comarcal, que és l’aportació més genuïna de Catalunya al món.

 

S’analitzarà l’evolució de les  museografies des de les presentacions acumulatives, als primers assajos de presentacions taxonòmiques, de base cronològica i tipològica dels objectes trobats, basades, en el cas de la prehistòria en la divisió de les 3 edats (pedra, bronze i ferro). Passant per les museografies descriptives,  per les contextuals, arribant fins les actuals representacions immersives de les societats passades, en base als avenços científics.

 

Foto: Centre d'Interpretació de la Font de la Canya d'avinyonet del Penedés. Josep Manuel Rueda

 

projectes_propis/rueda/font_de_la_canya-2.jpg

METODOLOGIA DE TREBALL

 

A banda de l’experiència professional d’una llarga trajectòria dedicada als museus i al patrimoni,  i d’un coneixement de la bibliografia  i de la realitat internacional museística; es treballaran a fons diferents arxius documentals (Reial Acadèmia Catalana de les Bones lletres, arxiu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, arxiu  de la comissió de monuments de Girona, arxiu de la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya, arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans, arxiu dels museus de Montserrat, episcopal  Vic, del comarcal de Manresa, del municipal d’Olot, del comarcal de Banyoles, dels museus de Sitges, del municipal de Mataró...).

 

Una part fonamental del projecte és l’estudi directe de les museografies dels aproximadament, 160 equipaments museístics actuals  (museus registrats, col·leccions, centres d’interpretació, parcs arqueològics i d’altres museografies in situ rellevants del nostre país). L’estudi de l’actualitat museogràfica arqueològica catalana  serà el cos principal del projecte.

 

Foto: MHUBA, ciutat de Barcino. Josep Manuel Rueda

 

projectes_propis/rueda/muhba-2.jpg

Frase Negra