El mestre Aloi de Montbrai. Escultor del tres-cents català

Aquest llibre és el resultat d'haver analitzat i madurat l'estat de la qüestió sobre el Mestre Aloi (c. 1310-1382), un dels escultors més actius i notables del tres- cents a l'antiga Corona catalanoaragonesa, i d'haver recollit i codificat les darreres notícies conegudes de la seva activitat dins i fora del Principat. Organitzat per l'Institut d'Estudis Gironins i l'Institut Català de Recerca del Patrimoni Cultural, l'any 2019 se celebrà al monestir de Sant Daniel de Girona un simposi dedicat a aquest escultor originari probablement de Normandia, que degué arribar a Catalunya vers l'any 1336. Per bé que es tracta d'un dels artífexs més reconeguts del seu temps i d'entre els més ben documentats per la historiografia, encara avui no s'ha aconseguit fixar amb un mínim de cohesió el seu curs professional. És més, sovint se li ha atribuït un paper exclusiu o preferent d'empresari, de cap d'un taller, alhora que la seva condició d'escultor s'ha posat en dubte malgrat ser, insistim, un dels artistes actius a la Corona d'Aragó més ben documentat de l'època. I més encara, les propostes diverses i sovint controvertides a l'hora de confegir el catàleg de la seva obra han menat fins i tot a negar un estil propi d'aquest mestre imatger. La convocatòria del simposi tenia sobretot dos objectius: primer, reunir i restaurar el grup escultòric del Sant Enterrament per després exposar-lo en un espai idoni de Girona, i segon, revisar el corpus d'obra d'Aloi amb la finalitat de perfilar- ne millor la personalitat artística, amb propostes i reformulacions que ajudessin a aconseguir l'objectiu de desllorigar aquest autèntic nus gordià, enquistat des de fa anys en la historiografia artística medieval de Catalunya. D'altra banda, coneixem que Aloi freqüentava les terres de Girona almenys des de principis del 1339, on desenvolupa una activitat continuada fins més enllà de la meitat del tres-cents, que s'explica, a banda dels nombrosos encàrrecs que va rebre, per la proximitat de les pedreres d'alabastre de Beuda (la Garrotxa) i pel taller que hauria muntat entre Girona i Castelló d'Empúries, necessari per organitzar l'extracció i el transport del preuat material lapidi arreu dels territoris reials des dels ports de Roses i Sant Feliu de Guíxols.

Pere Freixas i Miquel Àngel Fumanal (ed.)