Estudis “Cap als orígens de Palamós i Vila-romà” i “El procés d’agregació de Sant Joan de Palamós a Palamós

Al llarg de la història el territori avui inclòs en el municipi de Palamós s’ha estructurat a través d’entitats molt diferents i amb noms ben variats. Sabem que, entre el 1940 i el 1941, el municipi fins aleshores independent de Sant Joan de Palamós va ser annexionat al de Palamós. Però, quines entitats existien abans de la formació d’ambdós municipis i del de Vall-llobrega al segon terç del segle XIX? La batllia jurisdiccional, nascuda a la fi del segle XIII, abarcava aquests tres territoris o s’estenia més enllà fins a Calonge i Fitor? Els límits dels municipis provenen dels de les parròquies bessones de Santa Eugènia de Vila-romà i Sant Mateu de Vall-llobrega, documentades des del segle XIII, i la Santa Maria de Palamós, formada al segle XV? Quin paper van exercir els castells de Sant Esteve de Mar, Vila-romà i el misteriós castell Maur? Va existir un ‘palau’ en època musulmana? I de les vil·les romanes, què n’ha quedat dos mil anys després? El poblat ibèric de Castell tenia un abast territorial similar al del municipi de Palamós? I, reculant encara més, els monuments megalítics que trobem a les Gavarres ja marcaven el territori d’una comunitat?

Des del Neolític, a mesura que el nombre de la població creixia i les societats esdevenien més complexes internament, ha calgut definir, cada vegada amb més precisió, els límits de l’espai ocupat per cada comunitat humana per separar-la dels veïns. Prendre en consideració les marques que han separat el territori de Palamós dels de Sant Joan, fins el 1942, Vall-llobrega, Calonge, Fitor i Mont-ras,1 ajuden a entendre que la gent d’aquest territori ha viscut entre dos pols oposats: d’una banda, el rerepaís rural i forestal que s’enfila des de la plana de l’Aubi cap als contraforts de les Gavarres; de l’altra, el mar, una porta oberta al comerç i a la comunicació amb llocs llunyans, però també l’entrada de molts perills i amenaces. Mirant cap al futur, aquest coneixement pot reforçar el sentiment col·lectiu de pertinença i d’arrelament a una terra.

David Pavón estableix una aproximació que en part relativitza l’annexió de 1942. Primer perquè ja amb la Llei de 1866, un avantprojecte proposava l’agregació de Montràs, Valllobrega i Sant Joan de Palamós a Palamós. Per altra banda la memòria de 1930 ja acreditava la necessitat imperiosa i imprescindible de la fusió que sancionaria definitivament l’ordre del 31 de març de 1942. L’informe de Pelayo Martínez com a arquitecte de “regiones devastadas” de 13 de desembre de 1940 ja establia els elements que feien imprescindible la fusió que es va veure estimulada per la declaració de Palamós com a municipi “adoptat” pel franquisme. La línia argumental exhibia la continuïtat urbana, la mobilitat laboral obligada, la desproporció territorial entre Palamós i Sant Joan, la futura situació de l’hospital de Palamós en terme de Sant Joan, els programes d’urbanització comuna i els serveis d’aigües compartits. Pavon assenyala però un fet documentalment significatiu: d’una banda la inexistència de referències al tema entre 1930 i 1940 i de l’altra un autèntic full en blanc, o un forat negre, entre la memòria de 1940 i la resolució de 1942, sense cap constància documental de la informació pública que va requerir el Govern Civil. Queda clar però que aquest conjunt de circumstàncies domina per damunt de la casuística puntual poc documentada i cada cop més difuminada per la manca de testimonis orals.