Emili Blanch Roig, arquitectura de un exilio

Emili Blanch Roig (1897-1996) forma part d'una generació d'arquitectes plenament identificats amb els ideals de la República, que treballen intensament en la millora de les condicions de vida dels ciutadans, construint escoles i altres equipaments. L’any 1939, acabada la Guerra Civil, el bàndol guanyador, amb la voluntat d’esborrar el passat democràtic immediat i de trobar adeptes a la nova ideologia, porta a terme la depuració dels professionals que havien treballat per la República. El compromís polític de Blanch, el porta a abandonar Catalunya i a establir-se primer a Montpeller i més tard a Mèxic. El magnífic acolliment que dóna el país americà als exiliats catalans, permet a Blanch continuar exercint la seva professió en tot un seguit de projectes dels quals es conserven els plànols a l'Arxiu Municipal de Girona. Quan el 1948, la família Blanch retorna a Catalunya s’enfronta a la difícil situació de tenir confiscats tots els béns i haver estat suspès per a l’exercici públic i privat de la seva professió. Quan recupera el títol d’arquitecte, construeix petits habitatges i alguns equipaments turístics, sobretot per al cercle familiar i d’amistats. La societat que el rep l’impedeix tornar a gaudir del prestigi social i arquitectònic que havia tingut abans de la guerra.

Trazar la trayectoria vital y profesional de uno de los arquitectos responsables de la modernización de la arquitectura catalana en los años treinta, del cual, quinze años después de su muerte, no existe ninguna biografia.

Elaborar el catalogo de sus obras.

Tres fases. La primera, dedicada a investigación en archivos. La segona, destinada al trabajo de campo para la elaboración del catálogo de obras. Y, la tercera y última, dedicada a la elaboración de las conclusiones.