Colònies (i veïnats) industrials de la Selva, de Xavier Martí Ylla
El procés d’industrialització de Catalunya, avui ens és molt ben conegut i el tenim ben apamat gràcies a l’Atles de la industrialització de Catalunya, que ens ajuda a situar en l’espai i en el temps la implantació de les activitats industrials en el nostre país. Aquesta visió panoràmica espacial i diacrònica ja ens permet fer-nos una idea de la concentració màxima de l’activitat industrial en les àrees més urbanitzades de la demarcació de Barcelona. En aquest sentit, moltes parts del territori de Catalunya haurien tingut, des dels inicis de la industrialització al segle XIX, un paper més marginal, en termes quantitatius.
La contemplació de plànols i mapes ens ajuda, també, a captar com el gran nucli barceloní té unes clares ramificacions en algunes de les valls fluvials del país i, concretament, en les valls del Llobregat i el Cardener d’una banda, i el Ter i el Freser de l’altra. Aquesta localització va estar clarament condicionada per dos factors molt evidents: d’una banda, l’existència dels mateixos recursos hidràulics escurats i espremuts fins a la darrera gota, com no s’estan pas de constatar les fonts de l’època i els testimonis de viatgers i observadors interessats i, de l’altra, per la possibilitat d’estabilitzar la mà d’obra en un context allunyat de les àrees urbanes i amb la possibilitat de controlar millor les protestes i les reivindicacions obreres.
En la dualitat de localització que hem comentat, caldria afegir-hi un altre element que singularitza la presència industrial en el territori fora de Barcelona. En termes relatius hem de dir que la implantació d’una sola indústria d’unes desenes o uns centenars de treballadors i treballadores, en un àmbit rural o en una àrea urbana secundària, representa un impacte molt contundent i un factor de canvi, potser més notable, que a la mateixa àrea barcelonina, més acostumada a aquests canvis.
Em sembla que és important recordar que les colònies eren autèntics pobles. Amb la casa dels amos, les cases dels tècnics i dels directius, els habitatges dels treballadors, l’escola, la capella i la botiga. Un poble jerarquitzat i potser sotmès a una triple jerarquia: la laboral, la religiosa, i la civil i escolar. Una manera de viure amb algunes limitacions, amb transaccions que feien que el diner tingués un funcionament circular. sortint i tornant, d’una manera o altra, a la caixa de l’amo, i amb un aire paternalista carregat d’inconvenients, però amb petits avantatges en el terreny de la seguretat immediata i la continuïtat en el treball.
Hi ha, però, una altra qüestió que l’Atles esmentat no aborda i, en aquest sentit, no acaba de cartografiar. Es tracta del fenomen invers que podríem conceptuar com el fenomen de la desindustrialització. En d’altres paraules, la crisi dels sectors més tradicionals, com per exemple el tèxtil, i les conseqüències de desolació i abandonament que el mateix procés de desindustrialització ha ocasionat en els antics paisatges industrials, avui caracteritzats, sovint, per immenses baluernes, moltes buides i abandonades, en fase de ruïna creixent i de degradació ambiental molt notable.
Un recorregut per les valls dels rius esmentats ens permetria detectar un paisatge esmaltat de velles edificacions d’establiments industrials, bé abandonats i caient, bé tancats en espera d’una millor sort, bé trossejats i fragmentats per a nous usos sense cap cura per a la dignificació de la unitat de les edificacions i sense cap consideració pel que podríem anomenar patrimoni industrial de Catalunya.
Justament per això, i amb la consciència que calia un nou marc d’usos i de regulació, el Govern de la Generalitat va voler promoure, entre 2006 i 2010, els Plans directors urbanístics de les colònies del Llobregat (8 de juny de 2007), de les del Ter i el Freser (20 de setembre de 2010). Cal dir, però, que aquests instruments, que van representar un esforç molt notable d’inventari, discussió i proposta de nous usos, tenien un caràcter parcial i es van dedicar de forma preferent als cursos alts dels rius esmentats. Entre els dos plans directors però, una magnífica exposició i el seu corresponent catàleg sobre les Colònies Industrials, l’any 2009, al Museu d’Història de Catalunya, va posar en valor la vida, la història, l’activitat i l’evolució de les colònies a Catalunya.
Hem de recordar, també, que aquest és un tema d’una extraordinària força material i humana, amb una càrrega emocional indiscutible, amb un impacte a la vida local fora de qualsevol dubte, fins al punt que la vida de la colònia ha estat objecte reiterat de matèria literària i, avui, comença a haver-hi una novel·lística i, fins i tot, en un cert sentit una filmografia, sobre les colònies industrials que evidencien el pes d’aquestes implantacions en l’imaginari col·lectiu de la nostra comunitat.
Un dels comissaris d’aquesta exposició fou l’autor d’aquest llibre que ara presentem i prologuem. Un llibre diferent que acosta el focus als mapes que hem esmentat, i que busca i explica l’entrellat de moltes qüestions que giren al voltant de la vida econòmica i social de les colònies. Martí Ylla es concentra en una única comarca que se situa entre les més marginals pel que fa al pes absolut de la indústria, però molt important pel pes relatiu i concret en cada àmbit local. Un llibre ambientat a la Selva, una comarca amb moltes cares. La Selva litoral, on a Tordera i a Blanes el curs de la Tordera s’obre al mar, i la Selva més directament associada a les Guilleries i a algun dels racons gironins del Montseny, on la indústria conviu amb una boscúria feréstega i una vegetació densa i profunda. Comarca de fortes arrels rurals i bosquetanes, sacsejada i trasbalsada, i en part rescatada amb les seves contradiccions per l’arribada de les activitats industrials.
Fem tots plegats l’exercici de situar-nos en el paisatge industrial d’avui del Pasteral, Osor, Anglès, Bonmatí, l’Empalme, Tordera i Blanes. És, sens dubte, un paisatge contradictori. D’una banda, a la Selva de la plana i la costa, l’activitat industrial, poc o molt, s’ha conservat i transformat. Avui l’antic emplaçament de la fàbrica Fibracolor de Tordera, considerada, durant anys i anys, una empresa exemplar del franquisme, és un immens complex logístic d’Inditex. I la fàbrica SAFA, a Blanes, va fent el seu curs i continua marcant el paisatge industrial d’una vil·la costanera d’una economia més diversificada. Si ens situem, en canvi, al Pasteral, la construcció successiva del complex hidroelèctric d’El Pasteral, Sau i Susqueda marcaria profundament la geografia d’aquest poble i del seu entorn més immediat amb colònies per als treballadors i els enginyers, que van ser el centre de la vida de molts centenars i algun miler de persones. Al voltant del complex hidroelèctric es van generar d’altres activitats, com la captació d’aigua per a Barcelona i els intents, fantasiosos i frustrats, de personatges com Teodor Mas, que volia construir un ferrocarril entre Vic i el Pasteral, anticipació teòrica d’alguns dels traçats de l’eix transversal, viari i ferroviari. L’impacte sobre Osor dels projectes de Joan Clerch i Nicolau, la implantació d’activitat tèxtil primer, i minera després, la transformació dels habitatges per a residències d’infants i adolescents en els temps difícils i la caiguda de l’activitat final, marquen del tot la vida d’un poble que ja no és el que era i a on els moments àlgids del treball infantil, de les lluites obreres, dels accidents laborals, dels contextos de la guerra i de la postguerra formen part del gruix de l’aportació de Martí Ylla, que desborda el marc de la colònia per parlar-nos de colònies i veïnats industrials, i que tracta de situar-nos davant de les notícies, l’evolució i els protagonistes de cada moment i de cada context.
Anglès i les naus de la fàbrica Burés és un capítol apart. Una família potent de Manresa amb fàbriques a Manresa mateix, a Sant Joan de Vilatorrada i a Castellbell i el Vilar, i amb la inauguració de la fàbrica d’Anglès el 1887. Una implantació que per les naus i les cases dels treballadors, encara avui, marca amb petjada profunda el paisatge urbà d’Anglès a peu de carretera i ens dóna la dimensió del que fou i ja no és, convertit en naus buides o en objecte de museu.
Bonmatí és la colònia que dóna nom al poble i que des de les naus per llogar del primer moment ens condueix fins als darrers intents industrials de la nostra època. I l’Empalme, una colònia marcada i condicionada pel ferrocarril.
Vet aquí un esquema molt simplificat d’una aportació ben documentada, ben construïda i articulada amb tots els materials, com una història econòmica i una història social i humana que es presenta de forma indestriable.
Els temps han canviat, la indústria i la vida també. El patrimoni immòbil ens interpel·la i ens reclama la imaginació i l’empenta necessaris per a la seva reutilització intel·ligent.
La conseqüència d’aquest llibre, si pensem en el futur, és que ens cal pensar una nova indústria per a una nova època, perquè els països sense indústria transiten com balnearis per un estat de permanent decadència.
Joaquim Nadal i Farreras, director de l’ICRPC i Catedràtic d’Història Contemporània de la UdG
