Presència i distribució dels vasos grecs per al consum del vi en els poblats ibèrics del Nord-est Peninsular
A Catalunya hi ha, com a mínim, 120 jaciments arqueològics on s'han documentat vasos grecs relacionats amb el consum del vi des del segle VI aC fins al segle IV aC.
La majoria dels poblats es distribueixen al llarg de la costa, amb una concentració especialment notable a la Laietània i la Cossetània, tot i que els poblats on s'ha localitzat una major quantitat i varietat de vasos són els poblats situats a l'entorn d'Empúries: Ullastret i Mas Castellar de Pontós. També es constata una distribució de material grec a l'interior a la zona ilergeta i la Lacetània.
El material més antic correspon a ceràmiques gregues de l'est i copes jònies, datades al segle VI aC. Les formes consisteixen en coes i enòcoes.
Al segle VI aC comencen a arribar també les importacions àtiques, ja siguin de vernís negre com de figures negres, tot i que la presència és força escadussera. Durant el segle V aC augmenta la presència dels vasos àtics i comencen les arribades de vasos de figures roges. La presència més important es constata durant el segle IV amb una arribada constant de vasos de vernís negre i dels vasos de figures roges amb una qualitat ja decaient.
El material àtic localitzat en els establiments indígenes correspon principalment a formes relacionades amb el consum del vi (copes, escifs, escudelles, craters i, en menor mesura, hídries, pèlices i enòcoes), tot i que no està provat que les elits ibèriques duguessin a terme el mateix ritual del banquet que es feia al món grec, com a vaixella de taula l’altra forma representada és el plat de peix i els plats de vernís negre. En alguns dels jaciments que han estat més àmpliament excavats s’ha pogut establir un conjunt de vasos àtics format per un crater i dos o més vasos per a beure, principalment escifs, i tres o quatre copes/escudelles, que poden ser tant de figures roges, com de vernís negre; aquest conjunt està documentat a Alorda Park, el Turó del Vent, Montjuïc i Sant Sebastià de la Guarda; en d’altres casos com la Penya del Moro, el Turó de Ca n’Olivé i Burriac i el Molí de l’Espigol, al conjunt se li afegeix una enòcoa.
M. Teresa Miró (Barcelona, 1960) és doctora en Geografia i Història, especialitat Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, amb la tesi Ceràmica àtica decorada dels segles V i IV aC a Empúries, publicada a les MonografiesEmportitanes. Actualment és cap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya. Des de l’any 1990 ha estat arqueòloga territorial, primer a les Terres de l’Ebre i des de l’any 1992 a Tarragona. També ha estat professora associada a la Universitat de Barcelona-Estudi General de Lleida el curs 1988-1989. Ha desenvolupat els seus treballs d’investigació arqueològica sobre les importacions de ceràmiques gregues al nord-est peninsular, especialment a la ciutat grega d’Emporion i altres jaciments com Peralada, Montjuïc, Tarragona, Serra de Daró a Ullastret o Coll del Moro. Ha participat en diversos projectes d’excavació arqueològica sobre el món iber a la Penya del Moro de Sant Just Desvern, Coll del Moro de Gandesa, Tarragona i, actualment Castellet de Banyoles de Tivissa. És autora de diversos articles científics sobre els seus temes de recerca i també sobre gestió de l’arqueologia, especialment urbana i preventiva.
