Tots els museus catalans existents al final de la Guerra Civil tindrien peces que el franquisme no va retornar als seus propietaris
ots els museus catalans existents al final de la Guerra Civil tindrien peces que el franquisme no va retornar als seus propietaris
Solsona, 16 de novembre de 2024. Aquesta és una de les primeres conclusions del projecte Iguemus, que l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural va engegar ara fa dos anys
L’estudi pretén marcar la traçabilitat d’aquells objectes artístics que la República va salvar i que el franquisme no va tornar
Tots els museus catalans actuals, que existien al final de la Guerra Civil o durant els primers anys de la dictadura, tindrien peces que la República va salvar i que el franquisme no va retornar als seus legítims propietaris. Aquesta és una de les primeres conclusions que han extret els investigadors de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC) en l’anomenat projecte Iguemus. La investigació va començar ara fa dos anys amb l’objectiu d’estudiar l’empremta del franquisme en els museus del país i s’allargarà fins el 2026. Concretament, l’estudi proposa una radiografia de la situació actual dels dipòsits franquistes als museus, determinant quins són els beneficiaris, i el nombre d'obres afectades per aquesta situació. En un primer moment, segons la documentació existent, es creia que hi havia 25 museus que tenien aquest tipus d’objectes, però finalment s’ha pogut comprovar que entre museus i altres institucions són uns 75 els centres receptors. Precisament, Iguemus ha estat el centre d’unes jornades que s’han celebrat divendres i dissabte a Solsona.
Després del cop d’estat feixista de 1936, la revolució social a Catalunya va desencadenar una sèrie d’esdeveniments que van portar a la destrucció de part del patrimoni cultural relacionat amb l’església i la burgesia. Davant d’aquesta situació, el govern de la Generalitat va liderar-ne la preservació establint comitès de defensa locals del patrimoni i dipòsits per salvaguardar-lo a través d’un procés de confiscació. Poc després, amb l’avanç del front de guerra i, per tant, la nova amenaça per a la integritat de les col·leccions que representaven els bombardejos, el govern català va organitzar difícils trasllats a dipòsits improvisats situats a prop de la frontera amb França. Amb la victòria militar de Francisco Franco, els dipòsits republicans i les col·leccions evacuades van quedar sota el control del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional (SDPAN).
Finalitzada la guerra a Catalunya, el 10 de febrer de 1939, l’objectiu principal del SDPAN va ser traslladar el contingut dels diversos dipòsits escampats pel nord de Catalunya a Barcelona per retornar els béns als seus propietaris. La documentació republicana permetia traçar, en la majoria dels casos, la propietat dels béns confiscats i salvaguardats durant la guerra. El SDPAN, però, va establir complicades normatives que regulaven el procés de devolució: els propietaris havien de presentar avals que acreditessin la seva afinitat amb el règim, aportar documentació que acredités la seva propietat i, a més, cobrir les despeses associades a l’emmagatzematge i conservació dels seus béns. Aquest mètode va impedir la reclamació de propietaris políticament perseguits, immersos en els processos punitius del franquisme o a l'exili, així com de persones que havien mort durant la guerra. Els béns no reclamats van ser cedits en dipòsit a museus i institucions públiques i privades, on encara es troben en molts casos. I aquest és l’eix de la investigació d’Iguemus, que lidera la directora de l’ICRPC, Gemma Domènech.
En aquest sentit, segons la documentació del SDPAN hi havia uns 25 museus que tenien aquest tipus de peces, però s’ha comprovat que els fons documentals són absolutament insuficients per conèixer l’abast del fenomen dels dipòsits franquistes als museus catalans i que probablement aquesta situació afectaria tots els centres.
Per exemple, els museus de Granollers i Mataró demostren que la documentació conservada als arxius és parcial o incompleta i que, a més, existeixen dipòsits de béns en museus catalans que no van ser documentats per la SDPAN. A Granollers, un cas ben conegut gràcies als treballs de Cinta Cantarell, Glòria Fusté i Marc Guàrdia, conserven 256 béns i un conjunt de plafons amb 3.001 rajoles de majòlica procedents del dipòsit republicà que no compten amb una acta de cessió del SDPAN que ho acrediti. O el cas del Museu de Mataró, estudiat per Francesc Miralpeix, queel 1944, el SDPAN va cedir en dipòsit 332 béns, als quals s’han de sumar 271 béns que van arribar al museu durant la guerra i que no es van retornar, quedant de facto en el museu.
Els investigadors d’Iguemus ja tenen resultats preliminars d’alguns centres amb aquest tipus de peces i que podran exposar en breu:
- Museu Marítim de Barcelona
- Museu Diocesà de Tarragona
- Museus de Reus
- Museu Etnològic i Cultures del Món (Barcelona)
- Museu de Lleida
- Museu de Mataró
- Museu d'Art de Sabadell
- Museu de Terrassa
- Museu de Granollers
- Museu de Badalona
- Museu d’Art de Girona
- Museu de Solsona
La jornada de Solsona ha estat centrada en aquests primers resultats de la recerca i en altres àmbits de l’empremta dels franquisme. Com a investigadors d’Iguemus hi ha participat: Eduard Caballé (ICRPC) i Adrià Vázquez (ICRPC) que han presentat els primers resultats sobre la seva recerca entorn a l’impacte de la Guerra Civil en la creació del Museu Marítim de Barcelona; Gemma Domènech (ICRPC-UdG) per analitzar l’evacuació i retorn de les col·leccions del Museu Arqueològic de Tarragona, Museu Medieval de Tarragona (actual Diocesà) i Museu de Reus; i Teresa Ferré (UAB) i Mercè Gracia (UB) presentant el llegat fotogràfic que es conserva en els arxius catalans de les operacions portades a terme per l’SDPAN a Catalunya.
I com a investigadors convidats hi han participat Francesc Miralpeix (UdG) que ha explicat la seva recerca entorn a les obres dipositades pel franquisme en el Museu de Mataró; Santos M. Mateos (UVic-UCC) posant el focus en el cas de les obres dipositades en el Palau Nacional de Montjuïc; i Cinta Cantarell, Glòria Fusté i Marc Guardia (Museu de Granollers) per presentar el cas del museus de la ciutat vallesana.
Fonaments de la recerca
El treball de camp de l’ICRPC parteix dels Principis de Washington (1998), que es consideren l’origen i propòsit de la denominada Provenance Research (la investigació de la procedència o origen d'una obra d'art o un objecte patrimonial, traçant la seva història des del moment de la seva creació fins a l'actualitat). En aquell cas, l’objectiu era restituir moralment a les víctimes de l’espoli nazi i es va acordar: identificació de béns confiscats i no retornats; accés obert a arxius rellevants; comunicació dels resultats de la investigació; creació d’un registre centralitzat; notificació a les famílies afectades; implementació de mesures de restitució.
A través d’aquestes bases, l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural ha centrat la seva investigació en quatre eixos:
- Contacte amb museus i anàlisi dels seus registres.
- Consulta d’arxius locals, comarcals i museístics.
- Creació d’una base de dades centralitzada.
- Comunicació dels resultats i assessorament a l'administració pública.
